La membrana plasmàtica és l'embolcall que envolta a la cèl·lula però no l'aïlla del medi sinó que fa que l'interior cel·lular pugui relacionar-se amb altres cèl·lules. La seva espessor és tant petita que tan sols pot ser vista a través d'un microscopi electrònic.
La membrana està formada principalment per lípids i proteïnes (entre els quals glicolípids, fosfolípids, glicoproteïnes, etc.), sent els lípids la base estructural gràcies a la seva condició de molècules amfipàtiques (que poden formar bicapes lipídiques a l'hora d'agrupar-se en micel·les, formant micel·les bicapa) i insolubles en aigua. A més, la composició dels lípids afecta a la fluïdesa, tenint en compte que com més dobles enllaços existeixen (insaturacions a les cadenes hidrocarbonades dels lípids), la fluïdesa serà major. Altres lípids com el colesterol també regulen la fluïdesa (cal tenir en compte, però, que aquests només es troben en cèl·lules animals, a excepció d'alguns casos puntuals, com en les cèl·lules de la fruita de l'alvocat, que contenen colesterol). Com més colesterol hi hagi, menys fluïda serà la membrana; aquest sistema és lògic que no existeixi en les cèl·lules vegetals, perquè aquestes estan limitades per la paret cel·lular i, per tant, no poden expandir-se fins a explotar, no necessiten un reforç d'unió entre les molècules de la membrana plasmàtica.
Aquesta estructura és pràcticament la mateixa en totes les anomenades membranes cel·lulars (les membranes plasmàtiques i les membranes dels orgànuls que pertanyen al sistema endomembranós). No obstant això, no són exactament iguals químicament. A més, en les cèl·lules eucariotes animals hi podem trobar una estructura adherida composta per glicolípids i glicoproteïnes que es troba al medi extern de la membrana plasmàtica anomenat glicocalze o glicocàlix; aquesta desenvolupa unes funcions diferents de les pròpies de la membrana plasmàtica i cal considerar-la a part.
La membrana està formada principalment per lípids i proteïnes (entre els quals glicolípids, fosfolípids, glicoproteïnes, etc.), sent els lípids la base estructural gràcies a la seva condició de molècules amfipàtiques (que poden formar bicapes lipídiques a l'hora d'agrupar-se en micel·les, formant micel·les bicapa) i insolubles en aigua. A més, la composició dels lípids afecta a la fluïdesa, tenint en compte que com més dobles enllaços existeixen (insaturacions a les cadenes hidrocarbonades dels lípids), la fluïdesa serà major. Altres lípids com el colesterol també regulen la fluïdesa (cal tenir en compte, però, que aquests només es troben en cèl·lules animals, a excepció d'alguns casos puntuals, com en les cèl·lules de la fruita de l'alvocat, que contenen colesterol). Com més colesterol hi hagi, menys fluïda serà la membrana; aquest sistema és lògic que no existeixi en les cèl·lules vegetals, perquè aquestes estan limitades per la paret cel·lular i, per tant, no poden expandir-se fins a explotar, no necessiten un reforç d'unió entre les molècules de la membrana plasmàtica.
Aquesta estructura és pràcticament la mateixa en totes les anomenades membranes cel·lulars (les membranes plasmàtiques i les membranes dels orgànuls que pertanyen al sistema endomembranós). No obstant això, no són exactament iguals químicament. A més, en les cèl·lules eucariotes animals hi podem trobar una estructura adherida composta per glicolípids i glicoproteïnes que es troba al medi extern de la membrana plasmàtica anomenat glicocalze o glicocàlix; aquesta desenvolupa unes funcions diferents de les pròpies de la membrana plasmàtica i cal considerar-la a part.
La permeabilitat fa referencia al procés de l’osmosi de les cèl·lules. La membrana cel·lular regula el fluids i els nutrients que circulen per la cèl·lula i pel seu voltant, de manera que en determinades circumstàncies, la membrana ha de deixar entrar uns nutrients, i no pas uns altres, per tal de produir-se aquesta estabilitat (osmosi).
ESQUEMA
FOTO
VIDEOPÀGINES WEB
